El diumenge te´n vas anar. Just al matí us havia posat menjar, com sempre,
i estaves bé, o almenys això em va semblar a mi. Però ara no puc parar de
pensar si alguna cosa ja no anava bé, o no adonar-me´n, o estar massa agobiada
amb les obligacions diàries i sentir-me culpable. Perquè la Itchi et molestava
i es posava a la teva caseta, però quan us separava volíeu tornar a estar
juntes. Jo la renyava, però sempre estàveu enganxades. Però no paro de donar
voltes de si aquest motiu va ser el principal perquè te n´anessis.
Eres la meva
preferida, la meva petiteta, la meva gepedureta. Amb la teva germana Frankie
mai em vaig entendre tan bé com amb tu. Tu eres més tímida, més dolça, més
simpàtica, més carinyosa (ja sé que això hi ha molta gent que no ho entén ni ho
farà mai, però m´és igual perquè ho he viscut i sé que és veritat, la meva
veritat). Des de sempre feia veure que et feia un petó amb el dit i tu semblava
que em responies i tot. La meva Dracu, la meva petita. Ja ni me´n recordo de
quants anys exactes feia que formaves part de casa nostra. A la Frankie i a tu
us vaig comprar de ben menudes, a una tenda veterinària, la mama diu que fa 15
o 16 anys, o potser 20. Recordo el calvari que vaig passar quan vau agafar fongs totes dues.
Us en anàveu. Vaig fer un munt de viatges al veterinari de l´Arrabassada, que
llavors era l´únic d`animals exòtics que hi havia a Tarragona. M´hi
acompanyaven el papa i la mama, companys de feina, amics... I us en vau sortir.
I vau anar creixent fins a fer-vos enormes: la Frankie gegant, tu, amb
l´esqueneta especial, no tant, però em donava igual. T´estimava molt. Eres la
meva preferida.
I el diumenge a la
tarda el meu marit em va dir que ja no hi eres. Jo no m´ho podia creure. Com
podia ser? Ja et tocava? No diuen que les tortugues viuen molts anys? Havia fet
quelcom malament? Hauria pogut fer res més? Vinga a torturar-me. No vaig poder
entrar on reposaves. Sort que el Jose es va ocupar de tot. Pobre, quin mal
tràngol. Jo no podia parar de plorar. Fins i tot et volia enterrar a casa, a
alguna torreta. Ell m´ho va treure del cap. No podia ser, i menys tenint el nen.
Et taparia ben tapadeta i sortiries fora de casa. Perquè ja no hi eres.
Aquelles despulles no eren teves. Jo no les volia ni veure. I vinga a plorar. I
vinga a sentir-me culpable.
I ahir, el meu nen
se´n va adonar, al veure la teva caseta buida. Se´m va trencar el cor quan va
esclatar a plorar amb aquell sentiment. I jo plorant amb ell. Et vam posar una
espelmeta petita, d´un to blau-lilós, i vam dir unes paraules per tu. Et vam
enviar molts petons. I l´espelmeta va durar encesa tot el dia. A la matinada es
va apagar sola.
Saps una cosa? La
Itchi no ha tornat a saltar a la teva caseta. I la Frankie no para de mirar on
estaves sempre tu. I van estar un dia sense menjar. Ahir, amb paciència, el
peke i jo les vam alimentar. Però ens va costar. Era com si sabessin que ja no
hi ets, que no tornaràs. És molt dur entrar a la galeria, buscar-te com sempre
he fet i no trobar-te. Les nenes també t´enyoraran molt, sobretot la M.
Ara llegeixo que
les tortugues de la teva espècie i la de la Frankie viviu, molt ben cuidades,
entre 10 i 12 anys. No és cap consol. Perquè t´enyoro. Perdona´m si he fet
quelcom mal fet o no he fet prou. :( :(
T´estimo molt,
petita meva. Bon viatge. Ens tornarem a veure.
* Imatges extretes de canstockphoto.es i 123rf.com, respectivament.
