Avui
l´entrada del bloc és una mica diferent. És molt, molt personal i emotiva. Enlloc de fer-la en divendres, la faig en dissabte perquè avui és 16
d´agost... M´agradaria recordar un escrit que vaig fer el 16/08 del 2010…
T´estimo, papa!
16 agost 2010:
Un any sense tu
Cada
dia a l’aixecar-me, a l’arribar a casa per la tarda i a l’anar a dormir miro la
teva fotografia i parlo amb tu. Se’m fa molt estrany pensar que ja fa un any
que te’n vas anar, amb aquella pau i serenor, envoltat per tota la gent que
estimes i que t´estimem. Em venen imatges i flashos contínuos dels teus darrers
dies, hores... M’emociono al recordar com et vas acomiadar de nosaltres quatre,
les persones que més estimaves al món. Mai oblidaré que el teu darrer alè va
ser per a la mama i per a mi i que no te’n vas anar fins que no vam ser tots quatre
al teu costat. Sempre vam ser una pinya, tots cinc ben units. I ara ens falta
un gran pilar, però sento que ho continuem sent. Els nostres llaços no s’han
pas trencat, al contrari, ara són més forts que mai. La mort no ha pogut
trencar els nostres lligams.
És ben
cert que el temps és una cosa molt relativa perquè nosaltres et seguim sentint
al nostre costat contínuament. I quan estem tristos o enfonsats només ens cal
mirar la teva foto, veure aquell somriure tan gran que ens dediques i ja ens
animem un altre cop.
Ha
sigut un any molt dur perquè la mama, els tetes i jo hem començat a aprendre a
viure sense tu i aquest camí no és fàcil, gens fàcil. Però també han passat
coses bones i sé que tu hi has tingut molt a veure. No cal que et digui que
seràs avi perquè això ja ho saps des del primer moment, abans que ningú, abans
que jo mateixa fins i tot. Aquest nen és molt afortunat perquè ja abans de
néixer té un gran protector i està envoltat de molt d’amor. Just en el moment
en què vaig tenir el positiu a la mà vaig notar que ens abraçaves tant al
cigronet com a mi i vaig sentir que ens protegiries fins al final i em va entrar
una gran tranquil·litat. És una sensació que no es pot explicar en paraules.
Estaries tan content amb
aquest peke! I no pararies de mimar-me i de cuidar-me, je, je. I se’t cauria la
baba amb les patades i les ecos. I què dir del nom que li posarem, Josep Manel,
ja saps el seu significat. Ara ja no es podria dir de cap altra manera.
Sé que
estàs molt bé i que et sents orgullós de tots nosaltres. Per això dic que et
sento tan a prop que em sembla impossible que hagin passat 365 dies. També sé que
et vas quedar aquí fins que el Jose i jo ens vam casar, i això em fa sentir
molt afortunada i estimada. Mai oblidaré com n’estaves d’il·lusionat, amb el
casament, i com vas ser el meu confident en tot el relatiu als detalls del
mateix. No puc oblidar que ja trobant-te molt malament, et vas incorporar al
llit perquè t’expliqués el menú de degustació i al cor tinc gravada la imatge
teva en cadira de rodes ballant al so d´”El Bogavante”.
El dia 26 de setembre ens
vas donar una força i una serenor indescriptibles per poder tirar el casament
endavant, i sé perfectament que ho vas viure tot amb nosaltres, al costat de la
mama a la taula presidencial i al meu costat a l’entrar a l’església. Llavors
ja vas emprendre el viatge que havies de fer. Però sento que, des d´on estàs,
ens cuides i ens protegeixes. No cal que et digui com et seguim estimant i com
et seguim enyorant...
I
papa, ja saps que... cada dia a l’aixecar-me, a l’arribar a casa per la tarda i
a l’anar a dormir miro la teva fotografia i parlo amb tu.
Un petonet molt fort de
part meva i moltes patadotes del teu nen.
