Títol: Celebració al club dels divendres
Autor/a: Kate Jacobs
Editorial: Edicions 62, labutxaca
ISBN: 9788499305615
Pàgines: 274
Resum (contraportada):
Pels volts de desembre, les amigues del club dels divendres es troben immerses en els preparatius de les festes nadalenques. Tot i que ja no es veuen tan sovint com abans, han mantingut el contacte les unes amb les altres. El viatge que van fer juntes a Itàlia un any i mig enrere les va unir d´una manera tan especial que les ha canviat per sempre. La Dakota ha aconseguit el que s´havia proposat i ara estudia en una escola de gastronomia. No obstant això, té més projectes al cap: vol obrir una cafeteria dins de la botiga de la seva mare. La Peri segueix sent l´encarregada de la botiga, però ara, a més a més, dissenya bosses. El dia d´Acció de Gràcies, el pare de la Dakota li donarà una notícia que no s´espera. Vol que viatgin junts fins a Escòcia per celebrar el Nadal amb l´àvia Bess, els seus avis i la millor amiga de la Georgia, la Catherine. Junts compartiran records de nadals passats amb la Georgia. Seran unes festes que la Dakota no oblidarà mai.
La meva opinió:
Celebració al club dels divendres és el tercer llibre d´una sèrie que s´ha convertit en un fenomen de vendes a més de vint països. És la continuació d´El club dels divendres (1a part) i d´El club dels divendres es reuneix de nou (2a part).
Sincerament, no m´he llegit cap de les parts anteriors, però al començar la meva col·laboració amb labutxaca, vaig veure que tenien aquest títol disponible i el vaig demanar. I no em vaig equivocar: la seva lectura m´ha mantingut enganxada a les seves pàgines, m´ha ajudat a reflexionar, a gaudir dels petits moments, a aprendre a relaxar-me una mica millor i fins i tot a plantejar-me fer alguna mena d´activitat (com ara fer mitja) per treure´m de sobre l´estrès del dia a dia. Cal dir que no és imprescindible haver llegit les dues parts que precedeixen aquesta història per poder gaudir de la novel.la al 100%.
El llibre està estructurat en diferents parts per fer-ne la lectura més àgil i per ajudar el lector a resseguir la línia cronològica: Acció de Gràcies, Hanukkà, Nadal i El dia d´Any Nou. Al mateix temps, cada part segueix l´estructura de la divisió en capítols i, com a curiositat, comentar que cada cop que en comença un, ho fa amb un cabdell de llana i amb les 4 o 5 primeres paraules en majúscula. Tot això fa que la seva lectura sigui més atractiva formalment parlant.
Les darreres pàgines del llibre m´han resultat curioses i originals (i pràctiques si em decideixo fer-les algun dia!): l´autora hi ha anotat receptes de plats que apareixen al llarg del llibre i també patrons de mitja. És un punt que m´ha agradat molt i m´ha sorprès gratament.
Realment, aquesta tercera part de la sèrie parla de la Dakota, de com ha passat de ser una nena a ser una jove adulta amb somnis, inquietuds i moltes ganes de viure i de fer realitat els seus projectes. Podem veure com d´unida està a la seva difunta mare i com intenta honorar-la. Però el millor de tot és que, al final, és capaç d´unir totes les peces del trencaclosques i forjar el seu propi present i futur. Els seus éssers més estimats sempre hi són per ajudar-la o donar-li consells: el seu pare i les seves amigues del club dels divendres. Tots aquests personatges, encara que molt importants, tenen en aquest llibre un paper secundari.
Voldria remarcar uns passatges que m´han agradat especialment:
Per què és tan important el club dels divendres per a aquestes dones? Doncs perquè “era el lloc on totes sabien que podien compartir tranquil·lament els seus problemes i els seus somnis. Sempre s´hi plantejaven preguntes i miraven d´evitar els judicis. Al capdavall, totes cometien errors. I, per descomptat, sempre era un moment per fer mitja. Especialment amb les festes a tocar, prendre´s un respir per a una mica de creativitat i relaxació era una necessitat.” (pàg. 20)
Per a una d´elles (la Lucie concretament), “el que va descobrir allà (...) va ser l´amistat real i absoluta que necessitava per trobar sentit a la seva existència. Sempre li havia faltat alguna cosa a la vida, però no havia comprès què era fins que no ho havia trobat: una comunitat. Dones fortes i intel·ligents que li feien costat quan necessitava suport i l´escridassaven quan calia”. (pàg. 26)
I és que és tan necessari tenir un grup íntim de persones, d´amigues de l´ànima amb les quals trobar-se (no sempre tan sovint com una voldria) per parlar, explicar-se coses, desfogar-se, consolar-se, recolzar-se, gaudir, riure, plorar... Jo puc dir que tinc la sort de tenir grans amigues des de l´època de l´institut. Elles sempre hi són. I això és un regal.
Així que ja sabeu, si encara no heu llegit aquesta història us convido a fer-ho: us encantarà.
Gràcies per ser allí. Gràcies per llegir-me. Una abraçada.
*Gràcies a labutxaca per cedir-me aquest exemplar.
