ELISABETH: UN PETIT HOMENATGE 2a part

     El seu marit, l’emperador, l’estima amb devoció i veneració, però no la compren. Són dues ànimes totalment diferents condemnades a no entendre’s mai. Francesc Josep es deixa guiar sempre per la raó i l’ordre. És una persona molt treballadora, que sempre anteposa els interessos de l’estat a la seva pròpia vida privada i creu fermament en l´Antic Règim i en el poder absolut de la monarquia. Té un caràcter senzill, no li agraden els canvis i la seva intel·lectualitat és més aviat limitada. Com pot llavors l´Elisabeth, que és fantasiosa, profundament intel·lectual i sensible i que odia qualsevol tipus d’imposició sentir-se una dona plena al costat del seu marit? Cal dir que ella el va estimar molt, va intentar fer-lo feliç i constantment el va protegir en els pitjors moments polítics que van viure, però tenien caràcters massa diferents per trobar la veritable felicitat conjugal.

L´Elisabeth mostra aviat símptomes d’una estranya malaltia que no es va saber diagnosticar al seu temps. Avui en dia, els seus detractors l’ataquen dient que va ser anorèxia, bulímia i bogeria. Els seus partidaris preferim parlar de depressió provocada per totes les desgràcies personals que va patir aquesta pobra dona i, per què no, potser d’un mal romàntic més profund que la va fer sempre ser una ànima turmentada i inconformista, a la recerca d’uns ideals tan elevats que no va saber trobar mai.

Aquesta “malaltia” troba alleujament i cures temporals en els esports i els viatges que fa l´Elisabeth. Els cortesans i el poble de Viena la consideren estranya i mala emperadriu perquè fa gimnàstica, munta a cavall, camina llargs kilòmetres, es banya cada dia i es preocupa per la seva bellesa. Haurien d’aixecar el cap avui en dia i veure on hem arribat les dones...

En el primer viatge que fa fora de la cort, a Madeira, es descobreix a ella mateixa, i des d’aquest moment ja res torna a ser igual. Ara comença a imposar les seves condicions, cada cop està menys a Àustria, té un paper fonamental en la formació de l’imperi austrohongarès, i la seva activitat intel·lectual creix de manera desbordant. S’ha convertit en una dona segura d´ella mateixa i del seu poder, i els comentaris de la cort ja no l’afecten ni l’interessen. Ha decidit viure la vida i gaudir de les petites coses que li poden portar una mica de felicitat.

Però aquesta etapa no dura gaire perquè l’ombra de la Dama Blanca, la mort, no ha deixat mai de perseguir la nostra protagonista. Se li ha emportat la seva petita, el seu cunyat Maximilià, el seu estimat cosí Lluís de Baviera, la seva germana Sofia... Però el pitjor està per arribar: la mort del seu nen, Rodolf, el 1889. A partir d’aquest moment, l´Elisabeth es tanca més en si mateixa i només troba cert consol en la soledat i en els continus viatges. Tota ella és un neguit constant que no pot estar parada en un mateix lloc molt de temps seguit.

El 10 de setembre del 1898 és assassinada per un home les idees del qual són realment molt semblants a les seves. Quines ironies del destí! Ella, sempre fugint de tot per ser lliure, perseguida pels seus propis fantasmes i obsessionada en seguir viatjant i corrent per intentar trobar una mica de pau, troba la mort en un dels seus viatges. Mor la dona, neix el mite.

Estimada Elisabeth: espero que hagis pogut trobar el repòs d’esperit que tant buscaves i que et mereixies. Jo et seguiré defensant sempre que es presenti l’ocasió, perquè si em donen a triar entre la Sissi de la meva infantesa i la verdadera, ho tinc més que clar: em quedo amb la última.