ELISABETH: UN PETIT HOMENATGE

Aquesta entrada i la següent m´agradaria dedicar-les a un personatge que em continua fascinant per molt que passin els anys. Espero que en gaudiu.

Vaig saber d´ella per primer cop quan jo era una nena de pocs anys en una pel·lícula que feien per televisió. La seva imatge ensucrada i la seva perfecta història d’amor amb el príncep dels seus somnis van arrelar en el meu jo romàntic i innocent d’aquella època i em van marcar per sempre.

Després, vaig anar creixent i aquesta imatge continuava amb mi. Sempre que pensava en aquest personatge em venia un somriure als llavis i una sensació de benestar, com una promesa futura del que em podria passar a mi quan m’arribés el moment... Aquesta imatge es va trencar quan, d’adolescent, vaig descobrir un llibre, una mena de diari, que intentava reflectir el seu jo real i autèntic, el silenciat i calumniat per aquelles pel·lícules de somiatruites. Aquell llibre em va impactar de tal manera que des d’aquell moment, en les meves estones lliures, em vaig dedicar a buscar biografies fiables que hi haguessin al mercat sobre ella i tota la informació relacionada que pogués trobar, especialment fotografies i retrats. Lamentablement, en llengua espanyola no hi havia massa cosa (i no cal dir en català), però a poc a poc he anat aconseguint fer una “petita llibreria” monogràfica i els meus coneixements sobre aquest personatge han anat creixent i enriquint-se fins arribar a una profunda admiració personal. Estic parlant de l´Elisabeth d´Àustria i Hongria, coneguda arreu com a “Sissi”. Aquest relat és el meu petit homenatge cap a la seva persona, la real, la humana, no la princesa inventada de conte de fades que ha alimentat falsament la imaginació de les nenes romàntiques durant anys.

L´Elisabeth neix el 24 de desembre de 1837 en una família de sang reial molt peculiar: els Wittelsbach. Ella i els seus set germans són criats en una casa al camp, apartats de les obligacions de la cort, i aprenen a estimar la natura, els animals, la llibertat, la vida senzilla, l’art, l’esport i el tracte directe i afectuós amb criats i fills de camperols. Com reaccionaríem nosaltres si ens arranquessin d’aquest món idíl·lic, conegut i estimat per tancar-nos a la cort de Viena, plena de normes rígides i absurdes, i ens prenguessin la llibertat, l’amor dels nostres familiars i les nostres il·lusions? Amb només 16 anys, la pobra Elisabeth és tancada dins d’una gàbia d’or envoltada de gent que no l’accepta i que la critica constantment. Ni tan sols pot gaudir de petites estones de soledat, com tant li agradava fer quan era a Possi. Només li queda el consol dels pocs moments que pot passar amb el seu marit, que són bastant escassos degut a les seves obligacions imperials. Aquí comença la vigilància i la “dictadura” de la seva sogra, la Sofia, i també la seva infelicitat i amargor.

Mentrestant, té una filla, també anomenada Sofia, però mor als seus braços quan la petita només té dos anyets. Ella es queda marcada per sempre i tota la vida es culpa de ser una mala mare. Després venen la Gisela i el Rudi, que li són arravatats immediatament per la seva sogra perquè aquesta considera que l´Elisabeth no està preparada per educar-los degut a la seva joventut. Ella, tan tocada per la mort de la seva petita, no s’hi oposa pas i l’espiral d’infelicitat i de dolor cada cop és més profunda. La pobra noia només se sentirà una mare plena amb el naixement de la seva quarta filla, la Maria Valeria, quan ja és una dona amb totes les lletres, i els seus patiments l’han portat a enfortir el seu caràcter i a defensar i reclamar allò que li pertany, l’educació, l’amor i la companyia de la seva filleta.

 

 

Continuarà...