ESTIMAT JORDI TIÑENA

Ahir es va jubilar un dels millors professors que he tingut mai: el Jordi Tiñena. Tinc la sort d´haver pogut compartir les classes amb grans mestres, però pocs com el Jordi i avui aquestes línies van per a ell.

Quan penso en el Jordi i en l´institut, em venen al cap un munt d´imatges, històries, vivències, sentiments i persones. Va ser una època molt important de la meva vida que em va marcar a tots els nivells. Hi vaig entrar sent una nena. En vaig sortir en plena adolescència. I en aquella època vaig fer els meus millors amics, que ho continuen sent avui en dia.

Recordo el Jordi sempre content, xiulant pels passadissos, diferent a la resta de professors. Els seus ulls que sempre somreien, les seves rialles franques i sinceres. Això era el que em fascinava. Gaudia com una nena amb sabates noves a les seves classes (la seva famosa teoria del pèndol no m´ha abandonat mai, jeje). Amb ell vam fer un treball d´investigació genial que ens va portar a la publicació d´un llibre; ell ens va acompanyar a moltes de les excursions que vam fer; ell em va ensenyar a estimar Tirant lo Blanc; va ser ell qui em va comunicar que havia tret Matrícula d´Honor a COU; ell es va preocupar per anar sabent de mi un cop fora de l´institut... Mai hem perdut el contacte. Com no se´l pot estimar?

Va ser un honor que em convidessin a participar de la sorpresa del seu dinar de jubilació. Com no, tot fou gràcies al meu angelet de la guarda literari, el meu germà. Vaig agafar un dels llibres que tinc del Jordi (tots, jaja) i en vaig triar un fragment. L´escollit pertanyia a La dona del grill. Quan ens van cridar al meu germà i a mi per entrar a la sala on estaven tots reunits, no vaig poder mirar el Jordi perquè sabia que estaria molt emocionat i que, si el mirava, no podria llegir de cap de les maneres. Primer va agafar la paraula el meu germà, tot un crack, llegint un fragment de Dies a la ciutat. I després em va tocar a mi. Vaig dir unes paraules i vaig llegir tan bé com vaig saber i amb tant de sentiment com vaig poder el paràgraf triat. Va ser un moment molt emocionant. Com agrair-li tot el que li volia agrair en un moment tan petit? Impossible, però ho vaig intentar. Va ser molt bonic quan, només acabar, va venir cap a nosaltres dos i ens va abraçar i donar les gràcies. Realment no s´ho esperava i estava molt i molt content.

Tal i com vaig comentar a una de les xarxes socials, el meu fill no podrà anar a les seves classes, però sí el podrà conèixer en persona i gaudir de les seves magnífiques obres. Ara estem esperant la següent en candeletes!

Només puc tornar a dir: gràcies per tot, Jordi!! Ara et toca ser feliç. Un petonet molt gran.

Mercè

Jordi Tiñena