El seu
marit, l’emperador, l’estima amb devoció i veneració, però no la compren. Són
dues ànimes totalment diferents condemnades a no entendre’s mai. Francesc Josep
es deixa guiar sempre per la raó i l’ordre. És una persona molt treballadora,
que sempre anteposa els interessos de l’estat a la seva pròpia vida privada i
creu fermament en l´Antic Règim i en el poder absolut de la monarquia. Té un
caràcter senzill, no li agraden els canvis i la seva intel·lectualitat és més
aviat limitada. Com pot llavors l´Elisabeth, que és fantasiosa, profundament intel·lectual
i sensible i que odia qualsevol tipus d’imposició sentir-se una dona plena al
costat del seu marit? Cal dir que ella el va estimar molt, va intentar fer-lo
feliç i constantment el va protegir en els pitjors moments polítics que van
viure, però tenien caràcters massa diferents per trobar la veritable felicitat
conjugal.
L´Elisabeth
mostra aviat símptomes d’una estranya malaltia que no es va saber diagnosticar
al seu temps. Avui en dia, els seus detractors l’ataquen dient que va ser
anorèxia, bulímia i bogeria. Els seus partidaris preferim parlar de depressió
provocada per totes les desgràcies personals que va patir aquesta pobra dona i,
per què no, potser d’un mal romàntic més profund que la va fer sempre ser una
ànima turmentada i inconformista, a la recerca d’uns ideals tan elevats que no
va saber trobar mai.
Aquesta
“malaltia” troba alleujament i cures temporals en els esports i els viatges que
fa l´Elisabeth. Els cortesans i el poble de Viena la consideren estranya i mala
emperadriu perquè fa gimnàstica, munta a cavall, camina llargs kilòmetres, es
banya cada dia i es preocupa per la seva bellesa. Haurien d’aixecar el cap avui
en dia i veure on hem arribat les dones...
En el
primer viatge que fa fora de la cort, a Madeira, es descobreix a ella mateixa,
i des d’aquest moment ja res torna a ser igual. Ara comença a imposar les seves
condicions, cada cop està menys a Àustria, té un paper fonamental en la
formació de l’imperi austrohongarès, i la seva activitat intel·lectual creix de
manera desbordant. S’ha convertit en una dona segura d´ella mateixa i del seu
poder, i els comentaris de la cort ja no l’afecten ni l’interessen. Ha decidit
viure la vida i gaudir de les petites coses que li poden portar una mica de
felicitat.
Però aquesta
etapa no dura gaire perquè l’ombra de la Dama
Blanca , la mort, no ha deixat mai de perseguir la nostra
protagonista. Se li ha emportat la seva petita, el seu cunyat Maximilià, el seu
estimat cosí Lluís de Baviera, la seva germana Sofia... Però el pitjor està per
arribar: la mort del seu nen, Rodolf, el 1889. A partir d’aquest
moment, l´Elisabeth es tanca més en si mateixa i només troba cert consol en la
soledat i en els continus viatges. Tota ella és un neguit constant que no pot
estar parada en un mateix lloc molt de temps seguit.
El 10
de setembre del 1898 és assassinada per un home les idees del qual són realment
molt semblants a les seves. Quines ironies del destí! Ella, sempre fugint de
tot per ser lliure, perseguida pels seus propis fantasmes i obsessionada en seguir
viatjant i corrent per intentar trobar una mica de pau, troba la mort en un
dels seus viatges. Mor la dona, neix el mite.
Estimada
Elisabeth: espero que hagis pogut trobar el repòs d’esperit que tant buscaves i
que et mereixies. Jo et seguiré defensant sempre que es presenti l’ocasió,
perquè si em donen a triar entre la
Sissi de la meva infantesa i la verdadera, ho tinc més que
clar: em quedo amb la última.
Como ya te he dicho, me parece una historia muy interesante.
ResponEliminaUn beso
Gracias, guapa!
Elimina